Trobo que es respira més bé en aquesta casa, com si ens haguéssim tret un pes de sobre. Suposo que la carta de comiat que he rebut ja serà l’última d’aquella sèrie que espantaven tant la meva mare. Sempre deia :”Ai, nena. T’ha arribar una carta de la tele. Quina en deus haver fet?”
10 de novembre del 2000
10 de juny del 2000
A LA FESTA DE L'ORIOL, NO HI VA TOTHOM QUI VOL
He trigat cinc anys a veure-li la cara al gerent. Finalment el vaig veure, tot moníssim ell, a la cafeteria controlant el berenar del seu nen que havia vingut amb tota la classe a la tele, a celebrar l’aniversari. Li explicava a la Rebeca que me’l vaig trobar al telèfon renyant algú perquè havien dut pocs regals als nens, i demanant-ne més. Això és un pare, dic jo, però la Rebeca sempre m’ha de dur la contrària.
10 de març del 2000
EL TEOREMA DE L'ORIOL: FA ANAR ELS CALERS COM VOL
A mi em fa cosa, de debò. Quan veig el nou director general de la Corporació que vé a la tele i no sap on posar-se perquè li han tirat el despatx a terra, em fa llàstima. La Rebeca em mira estranyada.
10 de gener del 2000
VOLEM MÉS TORRONS I MENYS BOSSES
No ho acabo d’entendre. Per Nadal surt el director al dinar amb la premsa dient que havíem perdut audiència per culpa de les vagues. Però si ni la meva àvia, consumidora àvida de la “nostra”, no s’havia adonat que fèiem vaga amb aquells serveis maximínims que hi va haver! Doncs vet aquí que aquests precisos audímetres es van xivar. Però després el director m’envia una carteta dient que no passa res per una dècima i felicitant-me. Confesso les meves perplexitats a la Rebeca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)