La Maragda es va presentar, plena d'esperança, a començar el seu nou treball a TV6 al departament de Materials Ambulants. El cap la va rebre al seu despatx amb un posat preocupat.
- Mira noia, no vaig pensar l'altre dia a concretar quina mena de contracte t'havia de fer. I és un "handicap" perquè aquests del Comitè d'Empresa ho volen controlar tot i s'ha de mirar prim. Tot són traves.
Va meditar una mica i va decidir agafar el telèfon.
- Vejam si això m'ho aclareix en Romagosa... Escolta? Sóc l'Alex... Tu hi entens en contractes? ... Es que tinc una noia que... Ah sí? Així aquest parell que tinc ara amb contractes temporals els puc canviar per nanos amb contracte juvenil?... Només per trenta mil al mes?... I no vols dir que regalant-los el llibre dels deu anys i una invitació per al programa del Miki Moto ja es quedarien contents?... Ah, no?... Doncs mira, aquesta noia és un cas diferent perquè doncs resulta que ja ve com si diguéssim d'aquella manera, saps?... Això, això... A la norma interna 26 ja ho explica?... "Okay". Gràcies.
Va penjar el telèfon i va consultar un totxo carregat de planes. Es va llegir dues vegades un parell de fulls i es va quedar tot dubtós. Va tornar a agafar el telèfon.
- Romagosa... Perdona, torno a ser jo. Es que en això dels contractes estic "out" total. Aquí diu... Sí, sí, la norma 26... Diu que per a funcions d'especial responsabilitat, que són els que resulta que ja venen com si diguéssim d'aquella manera, no?... Doncs que poden ser amb contracte mercantil... Sí, com la Pixie i la Dixie, no? ... o bé contracte individual exclòs de conveni... Molt bé, ja és això doncs... Gràcies i perdona que t'atabali però és que en aquest país estem carregats de traves laborals... Això a Taiwan no passa, ni a Singapur, ni a Hong Kong... Per això anem com anem... Apa, adéu.
Es van sentir uns trucs a la porta i la secretària va entrar discretament.
- Pere, que podríem parlar d'allò de l'horari?
L'home va fullejar l'agenda i va respondre endurint l'expressió.
- Estic molt ocupat, però passa que aviat ho acabarem això.
La secretària va entrar i es va quedar dreta i expectant.
- Mira, Natàlia, ho he estudiat molt detingudament i això de la jornada intensiva és completament impossible.
- Però escolta, si a la tarda no hi ha feina.
- Que no hi ha feina! Dues trucades vaig haver d'atendre ahir quan ja havies plegat! Una s'havia equivocat i l'altra vaig haver de passar per la vergonya de dir-li que truqués l'endemà perquè em demanava unes dades que no sé on les guardes ni tinc perquè saber-ho. I el que és pitjor és que em van distreure, just quan estava a punt de quadrar el pressupost. I és fatal això de fer un "reset".
- Però no deuen telefonar pas cada dia.
- Es que no és només el telèfon! Estava tan carregat de cap que m'hauria vingut de gust un cafè i no vaig poder enviar ningú a buscar-lo. No es pot treballar així. I també vaig haver de fer unes fotocòpies i tot em sortia en fulls grossos, d'aquests dobles.
- Perquè devies marcar la safata d'A3 en comptes d'A4.
- Mira, Natàlia, a mi em paguen per fer feines més importants que pitjar botonets de fotocopiadora. Igual que aquest trasto del fax, que mai sé per on s'ha d'entrar el paper. Aquí hi ha un organigrama i cadascú té l'estatus que té.
- Però si de vuit a tres la faria igual i millor.
- Sí dona, i què més! Prou angúnia que em fa pensar com et deus entretenir de dos quarts de nou fins a les deu quan jo arribo.
- Doncs comprova-ho. Que no es nota per la feina feta?
- A més, no entenc com es pot rendir a les vuit de la matinada. El dia de la vaga general, que tots els caps vam haver d'entrar a dos quarts de vuit, ho vaig passar fatal. Estava tan grogui i sense reflexos que vaig perdre totes les partides de pòquer que vaig fer amb el "staff" de l'àrea. Almenys hagués pogut llegir el diari! Però no n'hi havia.
- En aquesta casa entra força gent a treballar a aquesta hora i més aviat i tot. I ben bé que surt la feina.
- No en parlem més, Natàlia. Els horaris d'aquesta casa estan molt mal organitzats. S'han fet a la comoditat dels treballadors i no per servir la producció i l'eficàcia.
- I quines són les hores de producció i eficàcia?
- Les hores que jo hi sóc.
- Ja veig que no hi ha res a fer.
La secretària se'n va anar cap a la porta amb aire d'impotència. Abans de tancar va llançar una mirada ambigua tant al cap com a la Maragda i va tancar. L'home es va remoure a la cadira tot molest.
- Aquesta té el xip encallat amb això de la jornada. I quina llengua! Jo no ho suportaria plegar a les tres. T'imagines arribar tan aviat a casa? Haver d'anar a buscar els nens a escola, la parenta que t'omple de maldecaps i d'encàrrecs... Tan bé que va presentar-se a quarts de vuit amb pinta de cansat i enfonsar-se al sofà davant la tele mentre et preparen el sopar. Aguantes els nens una estoneta i aviat te'ls has tret de sobre. A mi em matarien amb la jornada intensiva, creu-t'ho.
La Maragda es va mirar el rellotge: feia vint minuts que era allà dins i encara no havia pogut badar boca. Li va semblar que ja havia arribat l'ocasió de fer-ho.
- Així doncs... això del contracte...
- No em saturis, sisplau! M'ho he d'estudiar bé perquè també hem de concretar la qüestió del sou. I com que resulta que tu véns com si diguéssim d'aquella manera, doncs t'hauríem de buscar un complement i, si pot ser dissimuladet... Sí, podries fer un o dos dies a la setmana l'horari diferent i seria una bona excusa per pagar-te flexibilitat. I així et podria sortir una cosa que estigués bé. Però que no se n'adoni aquesta bruixa de la secretària, que després encara reclamaria.
La Maragda necessitava desesperadament que aquell paio tallés la xerrera i aclarís les coses d'una punyetera vegada. Estava farta de veure-li ballar la nou del coll sobre la corbata de disseny. Va agafar forces de flaquesa i li va dir: - Així doncs... que ho podríem concretar tot això?
Ell se la va mirar amb un posat greu.
- Senyoreta, és a mi a qui correspon concretar què i quan i de quina manera.
Un tempestuós enfrontament es va desfermar dins el cap de la Maragda. Un lòbul del cervell li demanava que s'aixequés, que agafés la grapadora i li fes empassar a aquell xerraire cagadubtes i tibat. Un altre lòbul li demanava posar cara de mussol, arrepapar-se a la cadira i fer una becaina mentre el paio es decidia. Tombar-s'hi resignadament o tombar-lo a cops de grapadora? Quin camí prendria la pobra noia? La resposta la trobareu (és clar) al pròxim capítol.
