Estic tota emocionada pensant en la festa de Nadal que farem amb la gent de la feina. No és tan pels companys, que prou que ens veiem cada dia. És pel rotllo que hi ha amb els caps, això de tenir-los un cop l’any allà en pla col·legui.
10 de desembre del 1998
10 de setembre del 1998
BENVINGUTS A CPA DE DALT
Sabeu per què les restes arqueològiques dels fonaments de l’edifici de la Corporació que es volia construir a darrera el CPA han desaparegut sota una capa d’asfalt ? No és pas per fer-hi una pista d’aterratge per a helicòpters de VIPs, sinó per aixecar-hi un poblat de barracons on es deportarà els currants que es queixin de falta d’espai. Els que ara esbufeguen per pujar la rampa des del CEI al CPA, encara hauran d’arribar fins a CPA de Dalt, una urbanització de baix standing que acabarà d’embolicar el laberint en què s’han anat convertint les nostres installacions.
10 de maig del 1998
NO SE’LS POT DEIXAR SOLS
La meva amiga Vanessa està amb una depre que no s’aguanta. És que és massa sensible i la destrossa veure la gent patint. I ara resulta que el seu cap porta mesos afectadíssim per aquesta mania que han agafat una colla de voler fer jornada intensiva tot l’any. La pobra Vanessa ha de consolar el pobre home.
10 d’abril del 1998
NO PUC DORMIR
D’ençà que vaig rebre aquella carta, no somio en res més. “Sincerament teu” acabava, el bandarra. I d’ençà de llavors que no dormo i que ja no suco l’amanida amb oli de soja sinó amb oli d’oliva.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)