L'entusiasme unànime amb què es seguia TV6 a l'escala on vivia la Maragda Gratallops només el trencava un sinistre veí que ja es va oposar infructuosament que s'arreglés l'antena col.lectiva per rebre TV6 i que a l'estiu, quan totes les finestres obertes per la calor exhalaven els sons de l'emissora, posava a tot volum TV1 per fer la punyeta. Això el va aïllar tant dels altres veïns que, per sortir el mínim del pis, el malvat personatge es va acostumar a llençar les bosses d'escombraries des del balcó.
Un dia que havia fet obres, va omplir una bossa d'enderrocs i la va llençar amb tanta ràbia que el pes se'l va endur a ell i tot i es va precipitar al carrer just quan entrava el pare de la Maragda. El cos delicat del pare es va doblegar en forma de quatre sota l'impacte del malvat i va fer un catacrec mortal. La injustícia de la vida va voler que l'autor del crim només es trenqués una cama però, això sí, va quedar marcat per sempre amb una coixesa delatora de la seva maldat.
La desgràcia va ser tan sobtada que la Maragda va trigar dies a reaccionar. El dia de l'enterrament veia borrosos els rostres de la gent que li anava a donar el condol. Ni donava mostres de reconèixer familiars i amics, ni li van estranyar rostres desconeguts com el d'aquell senyor grassó amb unes ulleres fosques immenses que potser havia vist en alguna banda però que no recordava on.
La crua realitat va obligar les dues dones a buscar feina per sobreviure i, en aquell moment en què la Maragda estava disposada a renunciar als seus somnis d'entrar a TV6, quina va ser la seva sorpresa quan va rebre una trucada de l'emissora. El missatge era concís:
- Li notifiquem que s'ha de presentar dimecres a les nou per començar la feina.
- Quina feina? Si jo no...
- Pregunti pel senyor Pi.
Estava convençuda que devia ser un error però la mare li va aconsellar:
- No et capfiquis i vés-hi. Per provar no quedis.
El dimecres, la figura temorenca i insegura de la Maragda va penetrar al recinte màgic de TV6. Va costar una mica trobar el despatx del senyor Pi. L'última persona a qui va preguntar se la va mirar estranyada:
- Pi? ... mentre no sigui el Tete.
Efectivament, al departament del presumpte senyor Pi tothom li deia Tete i es va haver d'esperar tres hores abans no va arribar. L'home va irrompre com un huracà i es va espaterrar en una butaca:
- Titis, porto una idea genial!
Tothom es va precipitar al voltant seu cridant:
- Uau Tete, ara t'escoltem! Deixa-la anar!
- El projecte de programa és una merda: s'ha de canviar radicalment. Aquesta nit ho he vist clar.
El personal va intercanviar mirades resignades de "Ja hi tornem a ser" i la Maragda va preguntar a una noia que tenia a la vora:
- De què va aquest programa?
- Ha de ser una cosa especial però ens canvien el patrocinador cada dos per tres i el Tete no acaba de trobar la fórmula.
- Què fa el Tete aquest?
- No em diguis que no coneixes el Tete Pi Xamandúrries?
- Doncs... - la Maragda no gosava dir que no.
- Es un crac, és massa.
Mentrestant una altra noia va xiuxiejar una cosa a l'orella del Tete. Ell es va mirar la Maragda i va demanar alguna cosa a la noia que li va fer una altra explicació a cau d'orella assenyalant insistentment cap amunt. El Tete li va dir a la Maragda:
- Mira nena, no m'importa la feina que facis però sí que t'he de dir una cosa. Aquí el que interessen són les vibracions. Som un equip que si no trempa alhora no funciona. Ho entens?
L'expressió de desconcert de la Maragda era ben eloqüent.
- Mira, tu, aquí som artistes. Jo passo de proves. Això pels funcionaris. Les vibracions són el que importen. Mira, si a mi demà no em ve bé venir perquè tinc astènia primaveral, els meus ajudants de realització o de producció, com que tenen vibracions, vindran igualment i faran la meva feina. Es aquest "feeling" el que fa funcionar un programa.
El cervell de la Maragda no donava abast a aquella rajada de conceptes nous. L'esforç mental li va fer venir calor i es va haver de treure la jaqueta. El Tete va obrir uns ulls com taronges, li va clavar una mirada terrible i va començar a treure escuma per la boca. La Maragda es va quedar terroritzada i la noia del costat li va agafar la jaqueta i va tapar-la dient-li:
- Però com se t'ha acudit posar-te una brusa groga? El Tete no suporta aquest color!
El Tete es rebolcava per terra i els altres miraven de calmar-lo. Cridava com un esperitat:
- Fora! No vull veure aquesta tia! Fora!
La Maragda vessava llàgrimes de desconcert i amargor. La noia que havia dit coses a en Tete a l'orella se li va acostar i li va dir amb expressió dura:
- Es millor que te'n vagis, forastera.
- Però jo... no entenc res... Bé m'havíeu cridat, no?
La noia va mirar enigmàticament cap amunt:
- Això explica-li al padrí, maca.
Plorosa enmig del passadís, arrugant la jaqueta amb les mans, la Maragda es debatia entre una tempesta d'incògnites: per què l'havien cridat? qui l'havia cridat? per què es posava així el Pi Xamandúrries? qui era el padrí? No us perdeu el capítol que ve d'aquesta història trepidant.
