He trigat cinc anys a veure-li la cara al gerent. Finalment el vaig veure, tot moníssim ell, a la cafeteria controlant el berenar del seu nen que havia vingut amb tota la classe a la tele, a celebrar l’aniversari. Li explicava a la Rebeca que me’l vaig trobar al telèfon renyant algú perquè havien dut pocs regals als nens, i demanant-ne més. Això és un pare, dic jo, però la Rebeca sempre m’ha de dur la contrària.
- Doncs aquest manso és el que no ens deixa ampliar la plantilla al meu departament perquè diu que gastem massa. Em pensava que se’ls guardava per arreglar-se el despatx, però veig que aquesta colleta pensen en la família.
- Doncs l’hauries d’haver vist, que carinyós que estava amb el nen. No vols dir que exageres?
- Doncs hauries de veure com parla aquest gerent per telèfon: sembla un ós asmàtic. I no fa distincions. El cap de Recursos Humans va ficar el nas un dia en una reunió demanant per ell i el va treure a crits. Va sortir més encongit que de costum!
- Devia ser el dia que el Comitè volia que el gerent els expliqués el pressupost. Devia anar a dur l’encàrrec.
- Doncs si et digués cap a on el va enviar aquest simpàtic de gerent.
- Va, no et queixis, que el dia 30 ens pagarà la festa d’estiu.
- Se la pagarà, vols dir. Perquè d’ençà que manen aquesta colla de la pessigolla, a la festa hi ha un recinte reservat per a “autoritats” amb un segurata vigilant que la púrria no ens hi acostem. I si no t’afanyes, et quedes sense teca. Això no havia passat mai.
- Mira, això sí que és veritat. Em fa una ràbia!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada