La meva amiga Vanessa està amb una depre que no s’aguanta. És que és massa sensible i la destrossa veure la gent patint. I ara resulta que el seu cap porta mesos afectadíssim per aquesta mania que han agafat una colla de voler fer jornada intensiva tot l’any. La pobra Vanessa ha de consolar el pobre home.
“- Si sabessis, Vanessa - li explica el cap- les situacions dramàtiques que m’he trobat a l’estiu quan em quedo sol a la tarda. M’espanto quan sona el telèfon, m’enganxo els dits a la fotocopiadora, se m’embussa el fax... és terrible, terrible!”
La Vanessa li ha d’eixugar els moquets amb els seus kleenex perquè pugui continuar: “Has de saber, Vanessa, que vas a visitar altres empreses i sempre et trobes que els caps tenen unes secretàries somrients que et surten a rebre i et conviden a cafè amb galetes. Aquí, en canvi, només estan per la feina i no et donen carinyo ni cafè. Aquí no hi ha motivació, ni esperit de servei...”
La Vanessa després es desfoga amb mi: “Jo comprenc que un cap sense secretària és com un rei sense corona. Com se li nota el càrrec, sinó? Imagina’t que un dia a la tarda un missatger pringat d’aquests li va plantificar un paquet sobre la taula confonent-lo amb un vulgar administratiu. Quina vergonya!”
La Vanessa dirà el que vulgui, però jo ho arreglava muntant-els-hi una guarderia a la tarda, amb una Leticia Sabater i una Xuxa que els distraguesin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada