D’ençà que vaig rebre aquella carta, no somio en res més. “Sincerament teu” acabava, el bandarra. I d’ençà de llavors que no dormo i que ja no suco l’amanida amb oli de soja sinó amb oli d’oliva.
I és que no se’n reben sovint, de cartes d’aquestes. Quan vaig estar a Cuba, totes les amigues estaven encantades de com en saben els cubans de “comerte la oreja”. Doncs, mireu, a mi aquesta carta se’m va menjar els ulls. La vaig clavar amb una xinxeta a la capçalera del llit per rellegir-la cada nit abans de posar-me a dormir. Val a dir que, amb tants dies que han passat, se m’ha arrugat el paper. Però mantinc el foc de la il.lusió.
Per què, a veure, què deurà ser el record commemoratiu? Petit, segur, perquè ja ho diu la carta. Un encenedor, un pin, un clauer? Sorpresa, sorpresa! I en què es notarà que és commemoratiu? Us imagineu, per exemple, un clauer que posi “Maragda Gratallops, líder televisiu de 1997”? És per saltar com el director del Titanic amb l’Oscar a la mà i cridar “I’m the king of world!”, no us sembla?
Ha sonat el despertador. La meva mare vé del caixer automàtic i diu que tinc la nòmina ingressada i que és la mateixa misèria de sempre. Però a sota el coixí palpo el clauer que m’ha dut el Ratoncito Pérez i estic molt contenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada