Avui la tele sembla un supermercat. Tothom circula amb el carretonet de la compra en què ens han col·locat el lot nadalenc. No sé si interpretar-ho com una afirmació d'optimisme, com si ens diguessin "Tranquils, que per més que pugi l'IPC, aquí sempre podreu omplir la cistella de la compra". o agafar-m'ho per la banda pessimista i pensar que aviat el carretó serà per endur-se feina a casa. Corren uns temps... Quan em trobo la Rebeca, veig que ja fa cara de prunes agres i que no para de remugar.
- Què et passa? Et falten barres? O ampolles?
- No és això. És la caminada que em tocarà fins al cotxe. Cada cop l'he d'aparcar més lluny.
- Però que no veus quin pàrquing nou que ens estan fent? Hi podran aparcar helicòpters i tot. Diuen que hi fan tres-centes places.
- Però encara que la tele pagui les obres, no sé si l'ajuntament ho deixarà tancar, això. Espero que no se'ls torni a acudir allò de pintar-hi ratlletes de color que tant els hi agrada.
- Sembla mentida que hi hagi gent entestada a complicar la vida als altres!
- No me'n parlis! A Recursos Humans també sembla que hi ha algú que disfruta enredant els concursos amb uns requisits que s'assemblen més a un embut que a cap altra cosa.
- En aquella casa em fa l'efecte que no tots remen en la mateixa direcció.
- Que no ens maregin gaire la barca. Que s'acosta un any de nervis.
- Mira, els polítics estaran tan nerviosos com vulguis, però a mi el que em posa nerviosa és aquest ball de números que es porten amb l'endeutament de la tele. Tan aviat et fan creure que haurem d'anar a vendre kleenex a la Diagonal com que ens mengem el món mundial. No s'entén res.
- Tu fes com els que manen: qui dies passa, anys empeny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada